De l’article «The rise of polyploids during environmental upheaval«, de Hengchi Chen i col·laboradors i publicat a Cell el 8 de maig de 2026.
L’article fa una anàlisi filogenòmica de gran abast sobre l’origen i la distribució temporal de 132 esdeveniments antics de duplicació completa del genoma en angiospermes, identificats a partir d’un conjunt de 470 genomes i datats mitjançant models de rellotge molecular relaxat calibrats amb 44 fòssils.
Els autors parteixen de la “paradoxa de la poliploïdia”: tot i que la poliploïdia és freqüent en l’actualitat i pot conferir avantatges fisiològics immediats —com l’augment de mida cel·lular o una major tolerància a l’estrès abiòtic—, els casos de poliploïdia antiga establerta són molt escassos en el registre evolutiu.
L’estudi mostra que aquesta escassetat no és aleatòria: la taxa d’establiment de duplicacions antigues és negativament correlacionada amb la riquesa de llinatges al llarg del temps, cosa que suggereix que, en períodes ecològicament estables i competitius, els poliploides tenen menys probabilitats de consolidar-se evolutivament. En canvi, els autors identifiquen nou “ones” de poliploidització que coincideixen amb episodis de forta pertorbació ambiental, com diversos esdeveniments oceànics anòxics, el límit Cretaci–Paleogen (K–Pg), el Màxim Tèrmic Paleocè–Eocè, la Transició Eocè–Oligocè o la Transició Climàtica del Miocè Mitjà. Aquest acoblament temporal és estadísticament significatiu, reforçant la hipòtesi que les crisis ambientals obren finestres d’oportunitat per a l’establiment de poliploides.
En un tercer bloc analític, l’article discuteix les implicacions evolutives d’aquest patró. Els autors proposen que, en moments de canvi ambiental sever, la combinació d’un increment en la formació de gamets no reduïdes, una major resiliència fisiològica i una reducció temporal de la competència pot permetre que els poliploides superin els seus desavantatges inicials i es consolidin com a llinatges duradors. Aquestes condicions explicarien tant la recurrència de poliploïdies recents com la seva rara persistència a llarg termini, i donarien suport a la idea que la poliploïdia actua com a força evolutiva especialment rellevant en períodes d’inestabilitat.
Els autors conclouen que aquesta dinàmica pot ser clau per entendre no només la història profunda de les angiospermes, sinó també les seves possibles respostes evolutives davant l’actual acceleració del canvi ambiental antropogènic.