Dels articles «China completes 3,000‑km green belt around its biggest desert, state media says«, publicat per Reuters (2024), «China’s Great Green Wall: The giant artificial forest designed to slow the expansion of 2 deserts«, de Pare, S., publicat a Live Science (2025), «Enhanced CO₂ Response and Aging‑Related Dynamics Drive a Greater Leaf Area Index Increase in China’s Planted Forests in Comparison to Natural Forests«, de Luo, Y., Wang, Y., Wang, H., Wang, H., & Wu, J., publicat a Geophysical Research Letters, 53(11), e2025GL121544, (2026), i «66 billion trees have been planted in China’s Great Green Wall — and they appear to be growing faster than natural forests«, d’ Owens, B., publicat a Live Science (2026).
Reuters informa que la Xina ha completat el cinturó verd de 3.000 km al voltant del Taklamakan, culminant una campanya de 46 anys. La cobertura forestal a Xinjiang ha passat d’un 1% a un 5% en quatre dècades, i la cobertura nacional ha augmentat fins a més del 25%. Tot i això, les tempestes de sorra continuen afectant el país, i les dades oficials indiquen que el 26,8% del territori encara es considera desertificat. Les autoritats preveuen continuar plantant vegetació i restaurar boscos de pollancres mitjançant desviaments d’aigua, mentre experimenten amb noves espècies per millorar la supervivència en zones àrides. En conjunt, els quatre textos dibuixen una imatge matisada: un esforç colossal amb resultats visibles, però també amb limitacions ecològiques profundes que condicionen la sostenibilitat a llarg termini.
La gran barrera verda xinesa és un vast projecte d’enginyeria ecològica iniciat el 1978 per frenar l’expansió dels deserts del Gobi i del Taklamakan. Al llarg de gairebé cinc dècades, el país ha plantat més de 66.000 milions d’arbres i preveu afegir-ne 34.000 milions més abans de mitjan segle. Aquests esforços han incrementat la cobertura forestal del 10% el 1949 a més del 25% actual, estabilitzant dunes en algunes regions i creant un cinturó verd de 3.000 km al voltant del Taklamakan. Tot i això, la desertificació continua avançant, i els crítics destaquen les baixes taxes de supervivència dels arbres, l’escassetat d’aigua i la vulnerabilitat de les plantacions monoespecífiques, que en alguns casos han provocat mortalitats massives. Malgrat aquests reptes, el programa és un dels intents més grans del món per combatre la degradació del sòl i ha inspirat iniciatives similars com la Great Green Wall africana.
Un estudi recent mostra que els boscos plantats a la Xina han incrementat el seu índex d’àrea foliar molt més ràpidament que els boscos naturals, principalment per la seva joventut, la selecció d’espècies i una sensibilitat més gran a l’augment del CO₂ atmosfèric. Els boscos plantats han crescut aproximadament més ràpid que la escala estatal, i fins i tot quan s’igualen per edat i condicions ambientals, encara creixen un 4,6% més. Aquest avantatge culmina en les masses forestals de mitjana edat (30–40 anys) i disminueix després dels 40, mentre que els boscos naturals mantenen un creixement més estable a llarg termini gràcies a la resiliència que aporta la biodiversitat. Les conclusions indiquen que els boscos plantats poden ser eines poderoses per a la captació de carboni a curt termini, però que els boscos naturals continuen essent essencials per a l’estabilitat ecològica i la complexitat a llarg termini. L’estudi també mostra que la majoria de models d’ecosistemes subestimen aquestes dinàmiques perquè no distingeixen entre tipus de bosc ni incorporen processos relacionats amb l’edat.